Victor Navarro Herrero, o més conegut com a “Navarrosa”, és un dels periodistes de moda. El jove catala de 25 anys ja compta amb més de 8 anys d’experiència en el món del periodisme. Victor va arrasar a les xarxes socials quan va decidir unir-se al projecte de “Jijantes” de Gerard Romero, arribant així a poder crear un vincle amb les generacions més joves que consumeixen contingut audiovisual.
Com és Víctor Navarro?
És un noi de Barcelona que mai havia pensat realment en uns reptes majúsculs, de fet ni de cap mena, només aconseguir entrar a Periodisme i treure’s la carrera i que, al final, sense buscar res concret ha anat avançant i fent camí. Personalment: un jove que té la família, amics propers com a referents i que busca, sempre amb els peus a terra i humilitat, ser feliç o fugir de moments complicats sempre que es pugui.
Per què vas decidir estudiar periodisme?
Doncs va ser amb tretze anys. Abans volia ser matemàtic. També em feia gràcia Dret -crec que encara ara una mica- .Però tenia clar des dels 13 que volia dedicar-me a la comunicació. M’agradava llegir, escoltar, consumir premsa i no havia tingut cap dubte. L’única crisi com a tal era al batxillerat, el pas per entrar a la facultat. La resta, tot ho tenia clar.
Com és el dia a dia d’un periodista professional?
Pot variar molt. De per si, segur que hi ha una reunió al matí en el cas de la ràdio per definir els continguts del dia i la distribució als programes de la graella. I després el que vingui donat: actes, esdeveniments, guàrdies, prèvies de partits, partits. En un periodista esportiu funciona així. I durant el dia ja saps els teus programes de ràdio, on has d’intervenir. És clau la comunicació amb els companys per poder arribar a tot. En el cas d’un periodista de premsa escrita hi haurà un consell de redacció i haurà d’omplir X pàgines. A la tele o digital, igual: reunió d’equip i distribuir tasques dels directes a més de cobrir l’actualitat i esdeveniments diversos de la jornada. I en un periodista d’informatius, per l’experiència a les primeres pràctiques a la COPE, canvien els esdeveniments esportius per reunions de partits polítics, rodes de premsa de sindicats, activistes, casos de successos, etc.
Com veus el periodisme avui en dia?
Pregunta complicada per la resposta que tinc al cap. Veig malament el periodisme. El veig ja amb canvis clars i “fotut” laboralment pels més joves.
Quins canvis proposes?
Els canvis anirien enfocats en el dia a dia, ja que és una febre total i absoluta per tenir una imatge o un reconeixement ja que ara s’ha de llençar ràpidament sense reposar una mica. Jo sóc el primer que ho fa; bé, qui ho pateix, millor dit. Però vivim en això: corrents amunt i avall per cobrir primer l’actualitat a les xarxes i intentar fer-ho abans que la resta. A més estem confonent el que és notícia amb el que no ho és. I som els primers en caure en això. Vam passar un moment -crec que ara ja més tranquil- on tot era notícia i qualsevol reunió d’un agent amb algú del Barça era retransmès com si fos el fitxatge del segle. Hem entrat en aquesta espiral on alguns mitjans -gairebé tots- s’han quedat fora per manca de recursos, diners, personal… i els que queden doncs es mengen les restes i busquen accedir a la informació -cosa cada vegada més difícil- de la manera que sigui possible. A vegades fa la sensació que pidolem com sigui qualsevol notícia per poder explicar una cosa i això em molesta i m’enfada perquè no hauria de ser així, però cada vegada els protagonistes necessiten menys a la premsa i tots els actors ho saben. També crec que això ens ha de fer més humils i canviar la mentalitat de la premsa que es creia superior als altres espectres de la societat.
