Fet per Sergio Vives i Jan Montoya
La Ramona és l’àvia d’en Jan Montoya, qui li ha fet l’entrevista. Ella va néixer l’any 1937 a Barcelona, concretament al barri de Gràcia, on també va créixer. Va viure en una època amb un nivell vida molt diferent de la que estem acostumats avui en dia. Ara, amb vuitanta-set anys, ha tingut una conversa amb el seu net on li explica la seva vida aleshores i les seves memòries.
Com era la vida abans?
Una mica diferent.
Creus que es vivia millor o pitjor que ara?
Segons el sentit que li vulguis buscar. Hi havia persones que vivien molt malament aleshores, però nosaltres estàvem molt tranquils. Vam haver de passar per problemes al principi de la postguerra, però després va haver-hi un temps on tothom va poder menjar, treballar, tenir una casa… i amb una tranquil·litat. Sinó, si passava alguna cosa, hi havia els “grisos”, que eren una policia de l’Estat, i posaven “seria” a la gent. Això que han fet ara dels quadres, per exemple, no ho haguessin pogut fer, perquè hagués sigut una escabetxina.
Vas treballar?
Sí.
Les dones treballaven aleshores?
Clar, i treballaven més que ara. Perquè abans de casar-nos treballàvem i, segons com, la dona casada també treballava. Ara es queixen, però abans anàven a la fàbrica, jo no, i també treballaven a casa. Sí que treballava la dona abans, sí.
Com veus l’evolució del treball avui en dia?
Ara es viu millor, perquè el treball està molt vigilat, els horaris… Parlo d’una cosa en general, però sí que és cert que tenen unes comoditats exageradament bones en molts casos. Aquestes comoditats abans no existien i, tot i això, no estan contents en molts casos.
Quin va ser el teu primer treball?
Jo tenia dotze anys quan vaig començar d’aprenenta de perruqueria. Vaig deixar d’estudiar perquè no em podien pagar l’escola, i vaig començar a treballar.
T’agradava?
Sí, és el que em va cridar l’atenció i, com havia de treballar d’alguna cosa, vaig decidir començar a treballar de perruquera. Vaig estar-hi molt temps treballant, fins als divuit. Després, vaig començar a estudiar una mica de mecanografia i vaig començar a treballar en un despatx d’un administrador de finques. Vaig estar un any treballant en aquell despatx i posteriorment, a través d’unes persones, em van introduir al foment d’obres i construccions del Carrer Balmes, on vaig estar treballant fins que em vaig casar.
I quan et vas casar, vas deixar de treballar?
Sí, perquè el teu avi era dels de “la dona a casa”: “Tindràs la criatura i no te la podrà cuidar ningú”. La meva mare treballava per poder-se pagar el pis i la seva mare també treballava, així que després de tenir la primera filla vaig deixar de treballar i vaig ser “ama de casa”.
Recordes molt de la Guerra Civil?
No, jo vaig néixer només uns mesos abans de la Guerra. Recordo alguna cosa, com que la meva mare ens deia que ens amaguéssim sota el llit si no hi era, perquè el llit tenia dos matalassos i podia alleugerir si hi havia alguna bomba. També anàvem a casa de la portera, que vivia sota l’escala de l’entrada; però si hagués caigut una bomba a l’escala tampoc ens hauríem salvat. Era una bona intenció de la meva mare per protegir-nos si anava a comprar.
I la postguerra?
Recordo molt més. Les restriccions, el racionament… anàvem a buscar el pa amb una cartilla que posava: “un cupó de sucre”, “un cupó d’oli”, etc. I si no en tenies prou, havies de comprar “d’estraperlo”, i això ho pagaves a part.
