Abans de guanyar la seva fama mundial, la cantant, ja era una persona molt depressiva que buscaba refugi en la música ja que els seus pares es van separar quan ella tenia només 9 anys. Arrel d’això, no veia gaire al seu pare i a sobre la seva mare tenia llargues jornades de feina. Llavors podem dir que no tenia bons referents familiars propers. Als 10 anys ja va començar a mostrar la seva habilitat per la música i el cant, i als 15 ja es va començar a moure per pubs de Londres tot participant en un grup de Jazz femení. A aquella edat també es van manifestar els primers símptomes de bulímia i ella assegurava que havia trobat el mètode “ideal” per controlar el seu pes, una confesió que va iniciar el seu camí a l’autodestrucció. Als 15 anys, Tyler James , el seu novio d’aquell moment, va enviar una una maqueta de l’Amy al mànager Nick Godwyn, qui es va quedar fascinat amb la veu de la jove i es va adonar de la troballa que havia fet. No només per la veu excel·lent, sinó pel seu estil tan únic, caracteritzat per uns tatuatges molt cridaners, l’increïble forma de moure’s i comportar-se a l’escenari i la seva manera de parlar.
Immediatament va ser contractada per la discogràfica Island. La gran motivació de l’Amy i les oportunitats van fer que enregistrés el seu primer disc en un temps rècord, ja que mai desafinava i mantenia els temps amb precisió.
Frank-2003 (anomenat així per Frank Sinatra) va tenir molt èxit tot i ser el primer àlbum de la noia. Per aquells temps la jove cantant ja tenia prou diners per comprar una casa al seu barri de Londres preferit, Candem Town. Per aquell moment mantenia una simultaneïtat entre el seu nòvio, Tyler, i un company de festa que es convertiria en “l’amor de la seva vida”: Blake Fielder-Civil.
Durant aquells anys l’Amy va tenir lliure accés a les drogues i a l’alcohol. Compartia pis amb la seva primera parella, però se n’anava apoderant una fascinació creixent pel problemàtic Blake, amb qui va iniciar un romanç. “Necessito tenir problemes per sentir la meva força creativa”, va assegurar l’Amy sobre aquest tema.. Va alternar períodes d’anorèxia i bulímia, bevent cada nit i sortint sense parar, l’Amy semblava nodrir-se de la seva pròpia desgràcia per tirar endavant. Sent encara el seu mànager, Nick Godwyn va alertar els pares de la cantant del perill que corria si no se l’allunyava de la seva desordenada manera de viure. La resposta de l’’Amy va ser una negativa violenta a deixar-se ajudar.
Tres anys després, el 2006, la cantant va tornar als escenaris amb 4 talles menys i una cara de tot menys saludable però el seu talent i carisma semblaven haver crescut. Tots els dimonis que bullien a l’interior de l’artista van tenir sortida a unes lletres més fosques que les de l’àlbum precedent. A Back to black, el seu nou àlbum, les lletres reflectien la seva cínica visió de les relacions afectives i la seva particular immersió al submón de les drogues i l’alcoholisme. Així, en el single Rehab deixava ben clar que no seria fàcil reconduir-la pel camí de la temprança: “Ells volen que vagi a rehab [rehabilitació] /, però jo dic «no, no, no»”. O també: “Bé sé que perdré el meu noi, / així que sempre tinc una ampolla a prop”. No era el millor exemple per als milions d’adolescents que ben aviat consumirien la seva música.Amy, que fins llavors podia mantenir amb relativa discreció els seus excessos, es va convertir de la nit al dia en un rostre superpopular la progressiva degradació del qual retrataven constantment el paparazzi. Va començar així el seu dramàtic historial de cancel·lacions. El gener de 2007 va aparèixer completament borratxa a l’escenari de la G-A-Y Part i va vomitar en acabar el primer tema. Aquell mateix any es va casar amb en Blake a Miami. L’ingrés a la presó de Blake per agressió i desacatament a l’autoritat no va facilitar els problemes de conducta alimentària, alcoholisme o l’addicció a les drogues (d’entre molts problemes de salut mental) de la jove cantant.
L’any 2008 va semblar començar bé per a Amy. La cerimònia dels Grammy va ser un nou passeig triomfal de la londinenca, que, tot i això, no va poder assistir a la gala en directe perquè li va ser denegat el visat. Amy es va emportar cinc dels sis premis a què optava: millor àlbum vocal de pop, millor actuació vocal femenina, millor artista revelació, millor cançó de l’any (Rehab) i millor àlbum. Però al juliol va haver de ser ingressada a un hospital, es va dir que a causa d’un emfisema pulmonar, malaltia que acabaria amb la carrera de qualsevol cantant. Tot i que el seu pare va desmentir aquesta notícia, les fotografies captades pels periodistes a la sortida del centre mostraven una Amy completament destrossada.
Amb vint-i-cinc anys acabats de fer, es deia que la britànica estava immersa en la composició del que seria el seu tercer àlbum. A les entrevistes assegurava sentir-se il·lusionada per la propera posada en llibertat del seu marit, amb qui esperava “tenir cinc fills”. Però ni el tercer disc ni els fills no havien d’arribar mai. La relació amb Blake es va deteriorar; Amy Winehouse va presentar el 2009 una demanda de divorci i va continuar rodant pel pendent de l’alcohol i les drogues, protagonitzant un escàndol darrere l’altre. El juny de 2009 va ser jutjada per agredir una fan.
Ja el 2011, un mes abans de la seva mort, es va presentar completament drogada a un concert a Belgrad, protagonitzant un espectacle vergonyós que va obligar a cancel·lar la resta de les funcions. El 23 de juliol de 2011 va ser trobada sense vida al seu apartament a causa d’una sobredosi, al barri londinenc de Camdem.
Com altres llegendes de la música (Kurt Cobain, Jimi Hendrix o Janis Joplin), tenia vint-i-set anys al moment de la seva mort.
