Julia Soler, Mireia i Laia Valls
The Tyets és un grup de música català format per Oriol de Ramon i Xavier Coca. Es van donar a conèixer amb el seu primer disc Trapetón el 2018. Ells mateixos defineixen la seva música com “trapeton”. Les seves cançons es distancien de les temàtiques habituals del reggaeton i del trap, i destaquen per lletres humorístiques o referències a la tradició i cultura en la qual s’han criat.
Els periodistes de Nostra Senyora Report de l’Escola Pia Nostra Senyora, vam anar a una roda de premsa amb ells . Va haver-hi moltes preguntes i aquestes són algunes d’elles.
– Quan rebeu crítiques, com les enfronteu? Quina és la vostra primera reacció? I quin és el vostre missatge cap a una crítica que rebeu?
Xavier: Jo crec que hi ha dos tipus de crítiques, les crítiques que són constructives i fetes des del sentit comú, que jo crec que són coses que, per molt que et facin una miqueta de mal, les acabes acceptant i processant. I les altres són les crítiques com “destroyer”, de Twitter on sempre hi ha el típic usuari que tira merda, que això a vegades et pot arribar a caure malament. Al final estan tirant merda, estan parlant malament sobre tu i pot ser una cosa que t’afecti.
Oriol: La cosa és tenir un escut al davant i tenir en compte que el que estan criticant és un projecte i des d’una perspectiva. La gent tampoc pensa massa el que diu, per xarxes socials sobretot, que és tan fàcil, que ho tens a un clic, i no fa aquesta reflexió de si toca o no toca.
– Si poguéssiu col·laborar amb qualsevol artista, amb qui seria?
Oriol: Ja fa temps que no ho diem perquè sinó ho gafem, perquè algun cop sí que ho havíem dit i al final mai s’acaba portant a teme. Perquè hi ha molta pressió.
Xavier: Si ens poséssim allà per somiar diríem, doncs, la Rosalia o l’Aitana, per dir alguna cosa. Pots somiar amb el que vulguis. Ara, és poc probable però bé…
– A què us haguéssiu dedicat si no fóssiu artistes?
Xavier: De dedicar-se, així com per dir una feina, crec que cap dels dos té gaire clar que hagués pogut ser. Però si d’estudis, jo vaig fer publicitat i relacions públiques; segurament hauria fet alguna cosa relacionada amb l’àmbit creatiu.
Oriol: I jo empresarials, perquè al final hagués tirat pel món de les empreses. Però mai vam buscar ser artistes, mai vam buscar ser músics, simplement la vida i la COVID ens hi van dur.
Xavier: I crec que tampoc hem acabat gaire més lluny, perquè malgrat que sigui una empresa creativa…
Oriol: Llavors són unes dimensions que realment estan dins del que vam estudiar.
– Quin és el vostre procés de composició, de fer cançons o en què us inspireu o com va tot això de crear la vostra música?
Xavier: Jo crec que hi ha molts processos a l’hora de fer una cançó, hi ha gent que comença a vegades amb la lletra, després la música i són més poetes potser. I nosaltres, l’últim pas que fem és escriure, pengem uns acords, creem una harmonia, busquem melodia. I un cop tenim la melodia, creem una lletra, llavors ens ajuntem els dos, ho maquetem tot dins d’un projecte al Lògic (és com el programa que utilitzem nosaltres per compondre). I comencem a empastar-ho tot bé i tenim una cançó.
– Quina cançó us representa més?
Oriol: Ostres, no com a Tyets, sinó com a Xavi i Uri, crec que és molt clara. Seria Olívia i desembre. Però com a Tyets…
Xavier: El Coti x coti és una cosa innegable…
Oriol: El Coti és la nostra bandera, com que a tothom. Igual pels “reals”, Hamaking o alguna d’aquestes.
Xavier: O La casa que no té piscina també.
– Com vau tenir la idea de crear el Trapetón?
Xavier: El Trapetón va néixer una mica sense voler, al principi fèiem música per passar-nos-ho bé, agafàvem un projecte i barrejàvem tots els pocs coneixements que teníem en aquell moment i va ser això, barrejar bases de reggaeton amb característiques del trap i fer un popurri de tot del que ens passava pel cap i buscar-li un nom per definir-lo.
Oriol: Ara feia molt de temps que no ens preguntaven això. Al principi de tot , quan vam treure l’àlbum i es deia Trapetón i ho vam instaurar molt a la narrativa, i tothom es preguntava: I què el trapetón? Va haver-hi un moment que ens vam cansarque ens preguntessin sobre el trapeton I ara feia un parell d’anys que ningú ens ho preguntava.
– Us agradaria dedicar o dedicaríeu alguna cançó a Mataró?
Xavier: La nostra primera cançó és Santrap, és una Oda a les Santes, que és la festa major de Mataró. Nosaltres som molt de la ciutat.
Oriol: De fet, va arribar un moment en què escrivíem de la ciutat i tant del Maresme i de les coses que ens passaven, que ens vam haver de forçar a no parlar tant de Mataró perquè sinó la gent de fora no ens entenia.
– Quines emocions voleu transmetre amb les vostres cançons?
Xavier: Sempre se’ns caracteritza per fer cançons molt alegres, molt ballables, molt festives, relacionades una mica amb l’estiu, el solet, la bona vibra… I és una mica el que nosaltres volem comunicar i el que volem transmetre. I crec que a la gent també li arriba això, oi?
– En un pòdcast afirmeu que la cançó Èpic solete no hauria d’haver estat inclosa en el àlbum “Èpic solete” ens podríeu dir el perquè?
Oriol: Doncs perquè era un reggaeton molt bàsic, era una cançó que teníem com allà en un calaix; per construir l’àlbum teníem deu temes i un dia que estava la Mushka a l’estudi, vam dir-li: “ai mira, que us ensenyem una mica l’àlbum; mira, aquesta no ha de sortir, però us l’ensenyem” i va respondre: “com que no ha de sortir, però si això és un gran tema”. I al final vam decidir posar-la, tenia sentit que hi fos l’àlbum.
– Teniu previst continuar fent música en català o en altres idiomes?
Xavier: Nosaltres sempre diem que escrivim en català, ja que per nosaltres és el més natural, el més normal, perquè, no vindrà algú de fora a fer cançons en català si no en sap, a part, és l’idioma en el qual ens expressem millor.
– Quina va ser la inspiració darrere del nom The Tyets, té algun significat en especial?
Oriol: En aquell moment ens dèiem molt “tete”, “tet” i fins i tot “tiet”, de tant en tant, i primer teníem un altre grup, ens vam ajuntar uns quants i teníem un nom, però després quan vam començar a fer música els dos vam dir: “necessitem un nou nom”. Vam començar a rumiar i al final va sorgir el nom que tenim actualment, The Tyets. Xavier: Un “fun fact”, és que ara tothom es pregunta com es pronuncia The Tyets, però, com que vam escollir el nom per whatsapp, ja que jo estava fora, l’Oriol pronunciava el nom d’una manera i jo d’una altra així que no hi ha manera correcta de pronunciar-ho, que la gent ho digui com vulguin.
Oriol: Això fa les redaccions de tots els mitjans de comunicació es tornin bojos esbrinant com pronunciar-ho i ens estiguin constantment preguntant. .
– S’ha vist diverses vegades que el Barça ha utilitzat la cançó de Coti x coti per celebrar títols i altres. Com a artistes catalans us agradaria que el Barça portés el vostre nom a la samarreta?
Xavier i Oriol: Home… Home…
Xavier: Sí que ens agradaria…
Oriol: Ho vam intentar, ho vam intentar molt fort.
Xavier: Sí, vam intentar convèncer al Laporta un dia que ens el vam trobar.
Oriol: Però de moment no tira.
Xavier: A veure jo no sé si serem nosaltres els afortunats, però espero que algun dia el Barça com a institució catalana que es decideixi agafar un grup català i posar-ho a la samarreta, perquè toca.
Oriol: Ja tenim titular aquí!
– Pensàveu que coti x coti triomfaria tant en ser una cançó versionada d’una sardana? Com va sorgir la idea?
Oriol: No, és a dir, sabíem que faria soroll pel fet de ser una sardana i que la cançó era guai, funcionava molt, però va ser una mica inesperat el que ha acabat sent.
Xavier: Jo crec que nosaltres en un principi ho concebiem com una mica “fricada” el que havíem fet, jugant i que ho ensenyariem al públic i que la gent diria que súper, està molt bé, però ja està. Ara bé, al final, va ser com una bola gegant que, en treure-la va explotar. Segudament un discjòquei va fer una versió que encara ho va rebentar més i l’estiu passat era un no parar de veure històries amb la cançó; la gent no parava.
Oriol: Es va convertir amb alguna cosa amb el que mai haguéssim pogut imaginar!
– Va ser difícil començar la vostra carrera com a cantants?
Oriol: no, no gaire, ja que no perdíem res. Nosaltres estàvem estudiant i amb la covid vam començar amb el tema per les conyes i perquè ens ho passàvem bé. Mica en mica sí que va començar a pujar la cosa i el coneixement de com construir un grup, assajar, fer concerts i un cop vam decidir fer-hoseriosament sí que ens vam haver-hi de posar les piles. Però el començament va ser dolç.
– Com definirieu el vostre estil musical i quina és la vostra influència?
Xavier: Al final, hem acabat dient que fem pop urbà, ja que és la manera més fàcil d’englobar aquesta música urbana que fem.
Oriol: Fem tants estils estranys que ja no sabem ni col·locar la nostra música en un únic estil.
– Quina és la vostra paraula preferida en català?
Oriol: Enjoncat!
Xavier: Jo et diria guingueta
Oriol: què vol dir bar, “xiringuito”.
– Nosaltres us coneixem a vosaltres com a grup, però el que no sabem és com us vau conèixer i vau arribar al fet de dir: anem a crear el grup, anem a fer música i a escriure cançons?
Oriol: De fet, no ens en vam adonar gaire quan va arribar el moment.
Xavier: Nosaltres ens coneixem des de ben petits, amb uns quatre anyets, a l’escola de música. Érem els amics que anàvem junts a música i allà vam coincidir molts anys i vam acabar sent súper col·legues i vam ajuntar els seus amics amb els meus amics de tota la vida i vam fer un grup. Ja de més grans fent ximpleries amb l’ordinador vam acabar sent els dos.
Oriol: Amb la banda que teníem abans teníem setze anys més o menys, era la nostra època de tots tocàvem un instrument, ajuntar-nos i tocar tots junts.
