Durant un partit de juvenils , els pares dels jugadors van tacar la imatge del futbol
Per Guillem Brambati
El partit era a les vuit de la nit , però estàvem convocats una hora abans, a les cinc. Eren les quatre i mitja i vam sortir a escalfar. En aquest moment, l’altre equip, que era l’escola Pia Terrassa, estava escalfant i ja es notava que l’ambient estava tens; hi havia una tensió en els dos equips, ja que anem molt a prop en la classificació de la lliga.
L’altre equip tenia jugadors molt bons a nivell tècnic, i, a banda, eren tots dos anys més grans que nosaltres. En acabar l’escalfament, vam passar revisió de les fitxes de cada jugador per comprovar si tot estava correcte.
Vaig sortir com a extrem i capità de l’equip, així que tenia una gran responsabilitat sobre els jugadors: motivar els meu companys d’equip. Vaig anar cap a l’àrbitre i vam fer el sorteig, juntament amb l’altre capità. Vaig guanyar i vam treure de mig camp.
Comença a rodar la pilota, tot anava molt bé fins als 20 minuts; els dos equips estavem tenint molt bones oportunitats i el partit realment estava molt igualat, però quan vam arribar al minut 22, van arribar els problemes. Ens estaven fent moltes faltes i entraven molt dur; els pares, des de les grades, estaven cridant i discutint entre ells. Va acabar la primera part amb empat; cap gol encaixat per part de cap equip.
Vam anar el vestuari i vam canviar la tàctica: vam passar de jugar de un 4-4-2 a un 4-3-3. Jo vaig recordar-los: ”nois , calma i seny, juguem com sabem i el més important és que sortim a guanyar!”.
Després d’aquestes paraules motivadores que vaig dir, va començar la segona part. L’ambient estava molt tens; es podria preveure que aquell partit passaria alguna cosa emocionant. Passem a la segona part: tenim una ocasió clara de gol però la fallem, i, després de 10 minuts, per fi encaixem un gol.
La grada es torna boja i comença a cridar i nosaltres, molt motivats, anem a per més. Després del primer gol l’altre equip baixa el ritme i comença a fer moltes faltes, fins que el seu migcampista fa la segona falta i li treuen targeta vermella; juguen amb un menys i això els hi va passar factura, vam acabar encaixant dos gols més.
Va acabar al partit, i els contricants de l’altre equip no ens van voler donar la mà i van marxar als vestidors. Això va enfadar a un pare perquè va dir que eren uns jugadors que juguen brut i que no saben perdre, cosa que va sentir un pare de l’altre equip i va començar a cridar a l’altre pare, per insultar-lo.
La baralla cada cop anava més forta fins que altres pares van haver d’intervenir per separar-los. Nosaltres ens vam assabentar i vam anar a veure què passava; molts crits. Els jugadors de l’altre equip també van ajudar a calmar als pares dient-los que només era un partit de futbol i que no passava res, que no feia falta aquesta ridícula baralla.
Nosaltres, com adolescents, vam demostrar tenir més cap que els pares i que en el esport no poden haver-hi baralles, perquè només fan que empitjorar les coses i deixar al futbol com un esport brut, quan no és veritat: el futbol el que fa es unir a les persones de tot el món i fer-los passar un bons moments.
