Anna Rovira, Júlia Soler i Laia Valls
L’any 1972, un avió amb 45 persones dins, majoritàriament un equip de Rugby Uruguay, es va estavellar en La Vall de les Llàgrimes a les muntanyes dels Andes. La Sociedad de la Nieve és una pel.lícula que explica els 72 dies que van estar aquestes persones a les muntanyes dels Andes amb unes temperatures inimaginables.
El director J.A.Bayona explica que, per fer aquesta pel·lícula es va inspirar en “La sociedad de la nieve: Por primera vez los 16 sobrevivientes de los Andes cuentan la historia completa”, un llibre de Pablo Vierci, publicat l’any 2008. Aquest llibre explica el relat dels supervivents i la història de què va passar al detall. Tot i que el llargmetratge s’ha estrenat l’any 2023, fa anys que es planteja. El director va descobrir aquesta novel·la l’any 2012, durant la gravació de “Lo imposible”. Des d’aquell any porta estudiant tot aquest cas a detall i entrevistant totes les víctimes i persones relacionades amb el cas. És a dir, que la pel·lícula realment fa 13 anys que està en construcció per poder explicar,amb la màxima exactitud possible, tot el que va passar.
Només 16 persones van sobreviure a la tragèdia: Fernando Parrado,Roberto Canessa,Gustavo Zerbino, Adolfo “Fito” Strauch Urioste, Alfredo “Pancho” Delgado, Daniel Fernández Strauch, Javier Methol, Antonio “Tintín” Vizintín, Eduardo Strauch Urioste,Roberto “Bobby” François, Pedro Algorta, Carlos “Carlitos” Páez, José Luis “Coche” Inciarte, Roy Harley, Ramón “Moncho” Sabella, Álvaro Mangino.
D’aquesta llista, hi ha tres supervivents reals que van aparèixer en moments de la pel·lícula, com Carlos “carlitos” Páez Rodríguez, que interpreta al seu propi pare; Carlos Páez Vilaró és el que s’encarrega de dir els noms dels supervivents.El Roberto Canessa apareix com un metge que atén el Roberto Canessa fictici. Nando Parrado interpreta a un extra. Li obra les portes a la seva germana i mare fictícies; les dues mortes a l’accident. Familiars dels difunts també van aparèixer com a extres en la pel·lícula.
Una gran curiositat de la pel·lícula és que és la primera a posar els noms reals dels difunts de l’accident.
De fet, la pel·lícula està gravada des del punt de vista d’un difunt, Numa Turcatti, per així apropar més a l’espectador a l’accident i no donar importància només als que van sobreviure sinó també als que van morir.
El plató de la pel·lícula no va ser creat als Andes, sinó a les muntanyes de Sierra Nevada. Cal afegir que el director no ho va tenir gens fàcil; va haver-hi grans dificultats en gravar la pel·lícula, ja que les temperatures no eren gaire afavoridores. Els actors, en haver-hi temperatures molt baixes, tot i estar ben equipats, van passar fred i se’ls van fer difícil les gravacions. Tot i no estar gravada a les muntanyes reals, és a dir als Andes, no significa que Bayona per fer més realista la pel·lícula, no utilitzés imatges reals dels Andes. De fet, com que el director volia que la pel·lícula fos el més realista possible, tenia dobles que van reproduir imatges violentes de l’accident.
Un altre aspecte que va fer difícil la gravació de la pel·lícula, va ser el deteriorament físic dels personatges, ja que aquest aspecte produeix un més gran efecte de realisme en la pel·lícula. El director Bayona va afirmar en una entrevista que tenien un nutricionista per regular la baixada de pes dels actors. De fet, la dieta d’un dels actors que va haver de perdre pes, L’Enzo Vogrincic, es va basar en una mandarina i una llauna de tonyina per dia, segons relata “Infobae”. Perquè els actors no els suposés tant d’esforç, tant físicament com mentalment, van haver d’engreixar entre 15 i 20 kg abans de començar les gravacions per poder després baixar de pes sense que els afectés tant en la salut.
Els supervivents estan molt agraïts a Bayona per haver-hi dedicat tant de temps a explicar la història amb tants detalls i tan ben explicada.
