En els últims anys, hem anat veient com l’arquitectura ha anat canviant a poc a poc, perdent la seva essència i adaptant-se als nous models socials. El que abans era un patró habitual en l’estètica de les infraestructures, ara s’està convertint en l’excepció. L’evolució del terme modern i estètic, ha influït molt en el disseny d’aquestes.
El minimalisme és un terme que ha guanyat molta popularitat a l’arquitectura de la nova generació, que considerant-se elegant i alhora sent l’opció més econòmica i senzilla per les noves generacions, ha sigut el que ha acabat cridant l’atenció d’aquestes, en cerca de comoditat.
Igual passa amb les construccions públiques. Les esglésies que un dia eren símbol de bellesa i magnificència, ara passen desapercebudes, limitant-se a complir amb la seva utilitat. Això és perquè amb el pas dels anys, sembla que hem anat perdent l’interès per la bellesa i avui en dia, considerem l’estètica una cosa més secundària i innecessària, centrant-nos més en la funcionalitat i productivitat.
Resulta trist com caminant pels carrers, ja no trobem els mateixos detalls que trobàvem abans pel nostre voltant, com per exemple en els bancs, baranes o fanals. Abans aquests es treballaven individualment tenint en compte detalls i una bona harmonia amb l’entorn. Ara, en canvi, ignorem aquesta essència, produint elements més minimalistes o bàsics que només es basen en la funcionalitat i no en la bellesa.
Això ens està portant a la pèrdua cultural de l’arquitectura a Barcelona. Si continuem ignorant aquests petits detalls que condicionen a l’essència de Barcelona, acabarem destruint aquesta particularitat que ens diferencia de la resta de llocs. Les cases prefabricades, les cabines telefòniques descuidades, o inclús la carència de disseny en les rajoles de la ciutat estan contribuint, sense ser conscients, a la mort del detall.
