Fer una pel·lícula sobre el Vaticà sempre ha estat un terreny difícil, però Cónclave, la pel·lícula dirigida pel alemany Edward Berger, ha sabut endinsar-se en aquesta temàtica amb un relat tens i dramàtic, que explora els mecanismes de poder dins l’església. Una pel·lícula basada en la novel·la homònima de Robert Harris, l’obra es presenta com una mirada al procés d’elecció del Papa, un tema que, tot i no ser nou en el cinema, s’afegeix a un enfocament sofisticat i extremadament intrigant.
Per al que fa el guió, es tracta d’un guió amb força interés, i que conté moments d’intriga i, però sí per alguna cosa destaca aquesta pel·lícula per sobre de tot els seus diàlegs, uns diàlegs que reflecteixen la lluita interna entre els personatges. No obstant això, el ritme lent i la previsibilitat del desenllaç li resten l’atractivitat que s’havia generat amb tota la trama.
Els personatges són, en general, interessants i ben interpretats, però el guió no sempre explora prou les seves motivacions internes, fet que fa que algunes figures siguin una mica estereotipades. Malgrat això, els personatges són clau en l’atractiu de la pel·lícula, ja que els seus conflictes i maniobres polítiques impulsen la trama. Les crítiques apunten a que aquesta manca d’aprofundiment dificulta la connexió emocional amb el públic, que sovint acaba sent indiferent o percep els personatges com a estereotipats.
Un altre punt important a destacar és la banda sonora molt encertada perquè ajuda a crear l’atmosfera solemne i tensa que necessita una història com aquesta. Utilitza elements orquestrals que, en conjunt amb un estil més minimalista, complementen perfectamente la tensió entre els personatges, sobretot en moments clau de la trama. La música no és excessiva, però fa la seva feina d’acompanyar i reforçar l’emoció de cada escena, sense fer-se notar massa.
El desenllaç vol ser un comentari sobre la naturalesa del poder i la corrupció, però també sobre com les grans institucions com l’Església poden resistir al canvi real, fins i tot quan sembla que es produeix una renovació. Això es reflecteix en el personatge triat com a Papa: una figura que, tot i que representa una certa transformació, també porta amb ella les arrels del sistema establert, el que acaba subratllant la idea de la pervivència de les mateixes dinàmiques de poder.
Tot i que aquest final és fidel al to de la pel·lícula, algunes persones podrien sentir que l’elecció final no produeix el tipus de revelació dramàtica que es podria esperar d’un thriller tan carregat de tensió política i religiosa. Així, la resolució deixa una sensació de decepció, ja que el consideren un final curt i poc aprofundit.
En conclusió, és una pel·lícula amb una temàtica diferent, que s’elabora d’una manera molt correcta però que en alguns punts es fa difícil de seguir, tot i això ha aconseguit diverses nominacions als Oscars i fer un gran recapte de diners.
