Marta Segura: ”Aquest país necessita donar recursos als grups que es dediquen a la recerca”

44 views

Marta Segura és una dona que va escollir la branca científica pura i es va dedicar a l’ensenyament fins avui dia, que fa classes a l’Escola Pia Nostra Senyora.

  1. Què et va inspirar per dedicar-te a la ciència?

Em van inspirar dos professors. A 8TBG, que ara seria segon d’ESO, anava a una escola que és i diu Sant Josep Oriol. Hi havia un professor de ciències que va proposar un voluntari per ordenar un laboratori que hi havia en aquella escola. A mi sempre m’havien agradat els jocs de ciències, sempre havia jugat amb jocs tipus Xeminoa i Cristalnova i aquestes coses i vaig dir que jo volia fer-ho. Vaig començar amb això i vaig estar moltes setmanes ordenant el laboratori amb aquest professor i m’agradava moltíssim i també els aparells, tenia molta curiositat.

Després, jo volia estudiar història, sempre havia volgut fer arqueologia i dedicar-me a fer excavacions i ho tenia claríssim. Quan vaig començar el GUP, també a segon de GUP, em vaig apuntar a una optativa anomenada “Tècniques de laboratori” i aleshores vaig començar a treballar en el laboratori i vaig canviar totalment l’interès per la història. Ho continuo tenint molt perquè és un tema que m’agrada molt i sempre m’ha agradat igual que la filosofia, però llavors no li veia tantes ganes d’estudiar-ho a fons. En canvi, la part de ciència, em va despertar el saber el per què de les coses. Per què les coses són com són i per què funcionen d’aquesta manera.

Però jo diria que li he de donar les gràcies a dos professors, un de primària, Lluís Marcos; i després un de secundària que era el meu professor de tècniques que es deia Josep Maria Valls que era escolapi, encara està per aquí.

  1. Va ser un camí difícil d’aconseguir?

Sí, va ser molt difícil perquè jo era una alumna que tenia el que ara la gent diu dificultats d’aprenentatge que és molt políticament correcte, però en aquella època els alumnes que tenien dificultats d’aprenentatge no se’ns atenia com ara. Quan tu les tenies, et posaven en el sac dels que serveixen per estudiar i els que no serveixen per estudiar.

Llavors, jo tinc dislèxia que no és molt greu, però la van detectar quan jo era molt gran i des de molt petiteta, des de segon de primària fins a allò que ara és segon d’ESO, vaig tenir classe de reforç de tot: de català, de castellà, de mates, etc., de tot. Vaig haver de deixar el bàsquet i vaig deixar de nedar per fer classes de repàs.

Quan vaig acabar el que és l’ensenyament obligatori, em van fer un test d’aptituds i li van dir als meus pares que jo no podia seguir bé, que em recomanaven que jo no seguís estudiant. Aleshores els meus pares van parlar amb mi, jo vaig dir que volia seguir estudiant que em donava igual el que digués aquest full i que, tot i que l’escola on anava no em recomanava seguir fent el que seria un batxillerat, jo vaig demanar als meus pares que m’ho deixessin provar. A casa meva sí que sempre hi ha hagut un suport pels estudis i pel fet d’intentar-ho.

Em van fer costat i vaig començar a estudiar batxillerat encara que era més llarg i va ser molt dur perquè el primer any les matemàtiques van ser un desastre, les llengües també em costaven molt… però jo tenia un interès, per mi era un repte personal que pogués seguir estudiant, ja no dic ciències sinó en general.

Quan vaig acabar-me de definir que anava cap a ciències, li vaig començar a trobar el sentit. La química i la física sempre se m’havien donat bé, independentment de què les matemàtiques m’anessin malament.

L’interès per saber el perquè i el perquè era com un motor, la curiositat aquesta i la part pràctica de poder anar al laboratori, de poder fer experiments, de veure el que passava i era un motor que em feia superar la resta de coses que no m’agradaven o que em costaven moltíssim.

Quan va arribar el moment de triar el COU, jo tenia molt bones en notes en biologia i menys bones notes en química, és a dir, a química havia tret molt bones notes, però aquell any se’m donava millor la biologia. Vaig estar a punt de canviar i en comptes de fer química fer biologia, però en l’últim moment…. me’n recordo perfectament…. a l’hora d’omplir la preinscripció per la PAU havies de posar a quina universitat volies anar i a l’últim moment vaig posar química a la UAB, química a la UB, química a tot arreu i al final vaig posar biologia per si de cas i ho vaig donar.

El meu tutor era el professor de física que es deia Roberto Ceicer, però tenia molt bona relació amb el professor de biologia i a més quan ell ho va saber va dir “Ostres m’has sorprès, pensava que faries biologia” perquè se’m donava molt bé, però no, vaig acabar fent química i no em vaig equivocar. Després, quan vaig veure la biologia, com és de debò, que és molt bonica en el sentit del fet que era una carrera molt interessant, però que jo no hagués gaudit fent biologia i sí fent química.

Em va costar molt arribar fins allà, no vaig repetir cap curs, però sí que vaig haver d’anar a moltes recuperacions, exàmens de setembre, és a dir, jo he suspès globals, parcials, he repetit treballs perquè no ha estat fàcil per mi estudiar fins a les carreres, fins al nivell superior.

  1. Vas treballar en un altre lloc abans de venir a l’Escola Pia Nostra Senyora?

Sí, bé jo en aquesta escola vaig començar a treballar molt joveneta quan encara estava estudiant a la carrera, tenia vint-i-dos anys i el que feia era feines de manteniment, manteniments de laboratori.

Procurava venir a les hores que hi havia pràctiques. Llavors, veia com es feia classes al laboratori, m’agradava molt. Se’m va començar a despertar una mica l’interès per l’ensenyament, però en cap moment m’imaginava jo que acabaria de professora de secundària. Sí que m’imaginava ensenyant, però a la universitat, o ensenyant i fent recerca, però només ensenyant en aquell moment no.

Llavors, quan vaig acabar la carrera, l’últim curs, vaig fer unes pràctiques i vaig treballar en un grup de recerca, després vaig treballar a una empresa de sucres que es deia Celestar, que feien glucoses, levuloses, etc., eren additius per fer galetes, per fer el Cola-Cao, per fer els sucres que després es posen en les begudes carbòniques com la Coca-Cola. Agafaven el blat de moro, el processaven i anaven obtenint diferents sucres i vaig estar treballant allà uns mesos, una mica menys de sis mesos, era el control de qualitats i vaig descobrir que no m’agradava gens, és a dir, ho feia bé, no se’m donava malament, però no m’interessava, m’avorria sobiranament.

Mentre estava fent aquesta feina, a la universitat em van oferir fer un doctorat. Primer en superconductivitat i un altre grup també va contactar en mi per fer un doctorat de catàlisi. I quan ja estava a punt de dir que sí i combinar-ho, perquè l’escola també em va trucar per fer classes a l’ESO, els meus professors de la universitat em van preguntar “Quan tu acabis la carrera, tu quan acabis el doctorat, que voldràs fer?”.

Jo recordo perfectament aquesta entrevista i recordo que un professor em va dir “Tu que vols fer quan acabis?”, jo, ensenyar, ensenyar aquí o en una universitat i fer recerca o ensenyar en algun lloc, però jo vull ensenyar i després fer alguna cosa més.

I aleshores aquests professors em van dir “Prova primer l’ensenyament i si no t’agrada l’ensenyament, torna a fer el doctorat que t’esperem un any” i no vaig tornar, sincerament no vaig tornar. Llavors sí que vaig treballar com a químic, però poc, és a dir, vaig fer més de mestre.

  1. Què canviaries si fos consellera de la ciència?

Si jo fos consellera de la ciència o pogués estar en el poder diguéssim, sí que modificaria tot el que seria la inversió en la recerca i innovació, és a dir, aquest país necessita donar recursos als grups que es dediquen a la recerca.

Hi ha molt poca cultura científica en aquest país, la ciència es veu com una cosa elitista, per un grup, molt complicada, que no arriba a la societat i només quan estem en un problema ens en recordem potser que hi ha una part de la societat que es dedica a la ciència que és quan estem malalts i anem al metge.

Quan passa una cosa com la d’ara, una pandèmia o una crisi sanitària que en aquest cas és mundial, llavors ens preguntem tots que per què no hem invertit en la investigació.

Quan tenim una emergència passen dues coses: o bé som culpables, és a dir, els científics o la química o la biologia o qui sigui és culpable d’aquell desastre natural perquè hi ha hagut un vessament d’un producte, s’ha produït una explosió, llavors tothom sí que se’n recorda del fet que s’estan fent coses; o bé al revés, hi ha un desastre climàtic i volen que els científics trobin una solució i la volen ja, d’avui per demà quan la ciència no funciona així.

Aleshores, un país amb totes les lletres, ha de tenir unes inversions en recerca i innovació molt grans i de fet si tu mires Europa, els països més potents en nivell d’indústries, de fins i tot de sistema educatiu, és a dir, que tenen més capacitat de resoldre problemes tenen unes inversions en recerca i innovació que són més grans que les nostres. L’estat espanyol ha apostat pel sector de serveis, és una opció, però clar és una opció que és a curt termini i no a llarg termini i per desgràcia, en aquests moments de crisi sanitària s’ha posat damunt la taula això.

Jo no sé si ens sortirem, és molt complicat i bé de molt enrere, és a dir, històricament l’estat espanyol ha sigut un país que ha tingut molt bons científics, però no són coneguts o bé els seus descobriments no han transcendit a la població o bé se n’han anat a altres països i hi ha una fuga de cervells impressionants.

Una altra cosa que faria seria procurar que la gent que nosaltres hem format en tasques tant de medicina com d’enginyeria com de física, química, etc., no marxin del país per desenvolupar les seves tasques en altres països.

Ens falten enginyers, ens falten metges, infermeres, químics, biòlegs, etc., ens falta gent que es dediqui a investigar a produir, però és que no tenim ni el teixit empresarial per fer-ho ni tenim unes beques o una inversió en les universitats perquè els investigadors es quedin amb un sou just.

També és veritat que canviaria la política de les universitats, és a dir, les universitats científiques haurien de procurar que la recerca que fan, evidentment que pot ser recerca bàsica que vol dir que és el coneixement pel coneixement, per què funciona això així i potser no té una aplicació i haurien de destinar més grups a buscar recerca aplicada i compensar la recerca bàsica amb la recerca aplicada que això també és una cosa que ens ve de molts anys. És a dir, la universitat de l’estat espanyol es dedica molt en estudiar coses molt interessants, però que no sempre tenen una aplicació, que no hauria de ser una condició, però el món ha canviat, llavors cal un canvi de manera de modificar els grups de recerca, però no és fàcil això.

  1. Creus que en el camp científic les dones estan menys valorades que els homes? Per què?

A veure, jo penso que sí si fem una retrospectiva diguéssim històrica. La dona ha tingut més problemes per accedir a llocs destacats en l’àmbit de responsabilitat científica, és a dir, catedràtiques dones, tenir grups amb directores de projectes que siguin dones. Fins i tot, a més enrere, poder accedir als estudis universitaris per la dona sempre hem anat enrere.

Les dones estem més endarrerides, llavors hem anat guanyant terreny i potser les generacions actuals són les que podran competir en igualtats de condicions. En certa manera, encara hi ha un sostre que es diu de vidre que ha determinat posicions pel fet de ser una dona ja no hi pots accedir i en part també té a veure amb la consideració familiar i amb el temps de dedicació que es considera que la dona en algun moment no es podrà dedicar al cent per cent a la feina. Llavors, aquí tenim un problema que és d’arreglar allò que s’entén per la consolidació familiar perquè tant l’home com la dona puguin tenir les mateixes oportunitats.

Però sí, les dones han estat menys valorades, és a dir, les dones han sigut en algun moment de la història apartades del món científic i quan han anat guanyant pes, no sempre se les ha après amb la mateixa seriositat que un home.

Ara sembla com que no és tan així perquè hi ha moltes científiques, però no són tan visibles. De fet quan es diu el nom d’un descobriment, puix que quan és una dona a vegades apareix el terme: “Una dona descobreix tal cosa”, en canvi quan és un home: “El senyor fulanito de tal ha descobert tal fenomen”. Bé, no és només a la ciència jo penso que això és a nivell molt general. També és veritat que les nenes petites abandonen la ciència a edats molt joves, és a dir, abans de sisè de primària a tercer de primària ja hi ha nenes que descarten la ciència com un possible estudi o inspiració, el que sigui. A vegades quan ens demanen: “Bé tu que voldràs ser?” i tens 7 o 8 anys i et diuen “Metge”, ja que aquesta motivació es manté en molts casos fins a l’edat adulta i algunes nenes en aquell moment si no se les han informat, bé si la ciència no ha aparegut en el seu entorn doncs s’ha vist que després rebutgen la ciència perquè li tenen com por, però això en els nois no passa tant.

Abans es pensava que era més a secundària, però s’ha vist que a secundària hi ha moltes de les decisions estan preses i que poca feina es pot fer llavors a primària s’ha de fer una feina no de convèncer a què tothom vulgui fer ciències sinó que la ciència sigui visible perquè tothom lliurement pugui triar si vol o no vol estudiar alguna cosa científica. Clar, la ciència a etapes petites és important saber-la fer atractiva igual que es fa atractiva altres parts del coneixement.

Cada vegada s’està millorant però queda feina.

  1. Què es necessita per ser un científic?

Clar, jo no em considero pròpiament un científic perquè jo al final em vaig dedicar a la docència en etapes que no són postobligatòries, és a dir, la universitat en edats més joves. Però un científic ha de ser una persona molt observadora, amb molta curiositat de saber el perquè de les coses, no ha de tenir por als reptes ni als canvis perquè ha de tenir una mentalitat molt oberta encara que no ho sembli perquè està la idea que els científics són molt cap quadrat i que les coses són o blanques o negres. Això és una visió totalment esbiaixada de la realitat, un científic ha de ser capaç de modificar la manera en el fet que té a veure les coses perquè la seva manera de funcionar es basa en el mètode científic i el mètode científic el que ens diu és que si observem un fenomen, el repliquem i després de replicar-ho veiem que allà hi ha un patró i aquest patró permet desenvolupar una hipòtesi i una llei clar, si aquesta persona si veu que els seus experiments no quadren, ha de tenir la cintura de modificar el seu experiment perquè si no arribarà a conclusions errònies.

Hi ha hagut científics així perquè hi ha hagut models que eren equivocats i hi han arribat, però haurien de ser una persona amb cintura diguéssim, ha de tenir molta paciència perquè dedicar-se a la recerca requereix paciència i dedicació i després jo diria que ha de ser una persona oberta a sentir noves maneres de pensar, de plantejar-se el perquè. Si aquest model no m’encaixa, de quina altra manera puc imaginar-me que això funcionaria.

La resta de les coses que necessita un científic són eines. Les eines són aprenentatges, és a dir, un científic ha de saber matemàtiques com ha de saber llengua, com ha de saber història o filosofia perquè això són eines que ens ajuda a pensar. Evidentment que hi ha branques de la ciència on les matemàtiques és un llenguatge que s’utilitza moltíssim i llavors ha de ser més versat, però aquesta idea que si una part de la ciència no se’t dóna bé no vol dir que no puguis ser un científic, és una visió molt segada de la realitat. Bé, hi ha gent que madura més tard i aprèn a fer determinats processos una mica més tard.

  1. Per últim, quins consells donaries a les persones que es volen dedicar a la ciència?

Primer que no perdin la motivació ni il·lusió perquè en una carrera científica és molt important. En segon lloc, han de tenir la ment molt oberta a mirar més enllà del que es trobarà només començar una carrera científica.

S’ha de reconèixer que hi ha carreres científiques que requereixen molta dedicació i molt de temps, com són totes les carreres experimentals i tenir disponibilitat.

És una branca que té moltíssimes sortides, però que quan un tria una carrera científica, no ha de pensar només en les sortides que té que sí, que és important, però més aviat en si allò que vol estudiar motiva prou per tenir aquest motor encès durant molt de temps perquè és un procés llarg, són anys encara que una carrera científica o un grau duri quatre anys, s’ha de fer un màster, després voldràs fer un doctorat i això és una carrera de fons no un sprim. Llavors les persones que no tenen paciència, en certa manera, no acaben encaixant en carreres científiques.

Jo els hi donaria aquest consell i un altre seria que si una persona vol estudiar ciències que no es deixi influir per l’opinió que tenen els altres d’ell, és a dir, tots podem intentar-ho i després és veritat que un ha de ser conscient fins on arriba, però que si hi ha ganes i hi ha il·lusió i tens aquest motor encès doncs segons com, és provar-ho. I després, que també és molt important és viatjar, és a dir, conèixer altres llocs, treballar en laboratoris que no siguin pròpiament els laboratoris d’aquí, bé tenir com més idiomes millor.

Així tenir l’oportunitat de conèixer altres realitats, però sobretot molta motivació i molta il·lusió per allò que un vol estudiar perquè quan es fiqui en una carrera científica descobrirà que hi ha parts d’aquella matèria o d’aquells coneixements que ell pensava que li agradaven moltíssim i que resulta que no se li donaven tan bé o que no està tan motivat per estudiar-ho. Per exemple quan jo vaig estudiar química, jo tenia molt clar que volia fer química i quan vaig mirar les matèries que em tocava fer en els primers anys clar, com algunes em sonaven doncs “Faràs termodinàmica” i jo deia bé la termodinàmica m’agrada molt, cap problema; “Faràs orgànica”, home, però si l’orgànica a mi m’encanta; “Faràs bioquímica”, fantàstic perquè jo això no tinc cap problema; “Faràs estat sòlid” doncs jo això no sé què és, així que no puc dir si m’agradarà o no. Clar, després quan et poses a estudiar bioquímica de debò o termodinàmica de debò potser descobreixes que allò no era com t’ho imaginaves i has de mantenir el motor encès per dir bé, ho aprenem perquè hi ha una motivació darrere això, però, clar, hi ha coneixements que poden desmotivar-te igual que una matèria que mai t’ha agradat i acceptar que no tota la ciència t’agradarà o que no tota la ciència que t’apassiona fins i tot t’agradarà, això és una mica frustrant. Bé, per mitjà de tenir allò de ser sistemàtic i ser una mica tossut, ja que te’n surts i també demanar ajuda.

Per: E. Morón

close

El més recent

Està passant: el racisme

El programa ‘Salvados’ va emetre un programa dedicat a les situacions racistes que pateixen certs col·lectius