“Quatre maleïts rals” de Pau Bernet

a Espai Creatiu/Opinem

Avui m’he llevat a les 5 del matí. He preparat el dinar per al meu marit Carles i el meu fill Andreu. No hi seré fins tard, quan torni de treballar.

Després de vestir-me, he sortit de casa en direcció a la fàbrica tèxtil Singer, on  realitzo tasques de costura. Feia fred, encara era de nit. Amb uns 30 minuts caminant hi he sigut, ja cansada pel llarg trajecte que he hagut de fer. Un cop he saludat breument les companyes, m’assec al meu lloc i em disposo a començar la meva jornada laboral. 

Deu hores seguides fent el monòton gest d’anar movent la màquina de costura. Un cop, i un altre, i un altre… Em passo el matí esperant l’ extremadament curta mitja hora de descans, temps just per anar al lavabo i fer un mos. Perquè no, durant la resta de la jornada no podem anar al lavabo sota cap pretext. Ens vigila de prop l’Enric Casas, molt amic de l’amo i encarregat de controlar la producció de la secció femenina. 

No ens deixa ni un segon tranquil·les, amb crits constants de: “no et distreguis!”, “més ràpid!” o “no xerreu!”. Ens observa fixament, amb una mirada desafiant i desconfiada. Pobres de nosaltres que parlem tan sols un instant amb la companya del costat o ens prenguem un moment de pausa entre tant tràfec. La seva ràbia i els seus crits et perforen els timpans. I això, sumat a l’eixordidor soroll de totes les màquines funcionant alhora, em fa pensar que algun dia perdrem l’oïda.

La fàbrica és una ebullició de gent amunt i avall tot el dia, realment sembla un formiguer. I nosaltres no parem de treballar, faci fred o calor, més cansades o menys. I tot per un trist salari, quatre rals. Però cal ajudar a tirar la família endavant, els diners no ens sobren pas i tampoc cauran del cel. El meu marit em va buscar la feina, i pràcticament no em deixà altra opció que acceptar-la.

Però jo m’hi estic adaptant, tot i que només fa dos mesos que hi treballo. La veritat és que no serà la feina més divertida del món però… tampoc tinc gaires alternatives. No tinc estudis, mai he anat a escola. Amb prou feines sé llegir i escriure, i depèn com, comptar em costa. Encara em considero afortunada perquè hi ha dones que no saben fer res més que cosir i cuinar. I això li dec a la meva tia Pepa, al cel sia. Ella va esforçar-se perquè tingués una educació, per molt minsa que fos. Ella, sàvia i insistent, va fer-me classes particulars a domicili d’escriptura, lectura i una base matemàtica. 

Encara recordo quan em deia: “Filla meva, tu has de formar-te per en un futur tenir una vida pròpia i poder volar lliure. La societat vol unes dones que obeeixin cegament els homes, que en depenguin totalment. Sense queixes, precs ni laments”.  I jo li contestava: “Però tia, com pot dir això? El lloc de les dones a la vida és formar una família, cuidar la casa i els fills i fer content el nostre espòs fins l’últim dia de les nostres vides”.

No era conscient del que estava dient, repetia com un lloro el que havia sentit a dir mil i una vegades. La tia Pepa m’acusava d’ingènua, que ja veuria més endavant qui tenia raó. I passat el temps, lamento no haver-li fet més cas. Perquè és evident que ella tenia raó.

Arriba la desitjada mitja hora de descans, totes respirem alleujades. Jo començava a tenir la vista entelada i al meu cap ja li costava mantenir-se dret. M’aixeco i m’assec on ho faig cada dia, al banc del racó dret de la sala de descans. No és un banc qualsevol, perquè és al davant de l’única finestra que hi ha a la sala. M’agrada poder veure la natura i els ocells quan descanso, em transmeten pau i tranquil·litat. 

La Jordina i la Quimeta s’asseuen amb mi. Aquesta isolada mitja hora es faria eterna si no fos per elles dues. Amb les seves bromes i alegria aconsegueixen fer-me passar una bona estona. Llàstima que a la Quimeta la perdrem aviat. Ella i el seu home, en Jaumet, se’n van a viure a ciutat. Han comprat una caseta al centre de Barcelona, preciosa segons el que diu la Quimeta, amb grans estances i un immens jardí. Ens explica que amb una gran casa podrà cuidar millor els fills. Sis fills té la dona, i la més petita encara té cinc anys. I la deixa a càrrec de la germana gran, que de retruc també se n’ha de cuidar de la resta. “Així n’aprèn” diu la Quimeta. Amb 15 anys i fent de mare dels seus germans, sense no haver trepitjat mai cap escola, sense ningú que s’hagués preocupat perquè aprengui. O més aviat que només aprengui a cuidar la casa i els fills, encara que siguin “postissos”, com ara. Pobra noia. Però la Quimeta necessita aquests quatre rals  a la setmana si vol la casa de Barcelona. 

Després d’una llarga conversa monopolitzada pels il·lusionants plans de futur de la Quimeta i de poder fer quatre mossegades al rosegó de pa que m’havia endut entaforat a la butxaca, el senyor Casas entra a la sala de descans. “Ja n’hi ha prou per avui, a treballar!!! Que la fàbrica no funciona sola!!” diu l’home, amb un posat d’oficial de l’exèrcit. Amb un gran mal de cap, torno a la feina. Torno al meu seient de fusta, ple d’estelles que haig d’anar evitant mentre faig contorsions per no deixar-me caure rendida pel cansament. Com cada final de jornada, centro els meus pensaments en repassar  tot el que faré quan arribi casa. El sopar, la llarga rentada de roba al safareig, la neteja de la casa… Massa coses penso. 

Avui fa un dia gris, com si volgués ploure però no s’hi atrevís. Ja no dedico més esforços a pensar, simplement funciono mecànicament sota la sempre invasiva mirada del sergent Casas.  Tantes vegades fent el mateix gest, ni tan sols he de donar al meu cos l’ordre de fer-lo. Semblo inerta, com hipnotitzada per la inèrcia dels meus moviments. 

I s’acaba. Un dia més. Recullo ràpidament les meves coses i amb un afany boig per ser lliure, surto de la fàbrica.  La Jordina m’espera com cada dia a la pedra grossa que hi ha a la vora del riu. Ella sempre surt abans que jo, no sé com s’ho fa.  Enfilem el llarg camí de pedretes cap a casa, ella viu dos carrers més amunt que el meu. Avui, però, no té ganes de xerrar. Es manté muda tot el trajecte, sense apartar els ulls de terra, com si els hi haguessin fixat amb cola.  

Fa dies em va explicar que tenia una filla molt malalta, que el metge els havia dit que era una malaltia molt rara i que no en sabia cap cura. La dona feia dies que sospirava amoïnada i la Quimeta i jo intentàvem animar-la.  Però avui no m’atrevia a preguntar res, de fet tampoc tenia ganes de saber com estava la pobra nena de 3 anys. Si és que encara era viva, pobreta. Preferia arribar a casa sense drames al cap. Com cada dia, ens vam acomiadar a la cruïlla que hi ha passada l’església, vora la plaça del mercat. Almenys tingué esma per dir-me un fi adéu. Em vaig recriminar no haver-li preguntat res, un cop ja havia enfilat el petit carreró que em duria a casa.  Però ja no vaig poder pensar-hi més, un cop allà el meu deure com a dona em reclamava. La segona jornada laboral havia començat. 

Llavors va ser un no parar: vaig anar a rentar la roba al safareig, havent de barallar-me amb dues veïnes que es negaven a cedir-me un lloc. Més tard, anar a correcuita a comprar a la botiga de queviures, deu minuts abans que tanquessin. Després el sopar, un bon brou de verdures fresques i pollastre picat. Llàstima que m’hagués de conformar amb el tros de pa que m’havia sobrat del matí, el brou feia molt bona olor. Però l’Andreu i el Carles, no n’havien deixat per a mi. Tan ocupats menjant el seu plat, no s’havien recordat de mi. 

I per últim, abans d’anar a dormir, sargir una desena de mitjons de l’Andreu i cosir un parell de botons d’una camisa d’en Carles. Avui tampoc he tingut temps de cosir cap dels vuit vestits meus que tinc per cosir. Potser demà. Per avui ja n’hi ha prou.

Estic molt cansada, esgotada, exhausta. Ja és tard i vull estirar-me al llit. Dic un afectuós bona nit als dos homes de la casa, i jec al llit. Demà serà un dia millor, em dic. Cobraré els quatre rals de la setmana. En el fons, em fa feliç poder portar jo també diners a casa. Encara que siguin quatre rals. 

M’adormo, però abans tinc temps de pronunciar fluixet “quatre maleïts rals”. 

Autor: Pau Bernet

Tags:

Hola, em dic Pau ! Sóc alumne del batxillerat humanístic a l'EPNS de Barcelona. Els meus hobbys són llegir novel·la històrica i escriure poemes i petits contes. La meves passions són la literatura i la poesia. M'agrada mantenir-me informat constantment. Em considero una persona vital, passional i enèrgica.

Hola, me llamo Pau ! Soy alumno del bachillerato humanístico en la EPNS de Barcelona. Mis hobbys son leer novela histórica y escribir poemas y pequeños cuentos. Mis pasiones son la literatura y la poesía. Me gusta mantenerme informado constantemente. Me considero una persona vital, pasional y enérgica.

Hello, I'm Pau ! I am a student of the Humanistic Baccalaureate in the EPNS school in Barcelona. My hobbies are reading historic novel and writeing poems and little storys. My passions are literature and poetry. I like to be informed constantly. I'd decribe myself as a vital, passional and energic person.

El més recent de

Tú o yo

Golpe tras golpe, no te detienes. Te lo pido, te lo suplico,…

Anar a dalt